dijous, 30 d’octubre de 2008

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Socials


Poesia en català

País valencià, el meu poble, el de tots
aquesta ràtzia que ara fem, és la que ja estava,
aquests arrels són els del meu poble, ja hi eren,
aquesta era, eixos ceps, eixes perdius, ja eren ací,
ja espillejaven verd i plata aquestos pins blancs,
ja hi va haver gent recolzada on ara estem,
aquest blat ja va ser trillat mil vegades,
i ara jo l’emplene com si fos nou, verge,
eixa és la meva terra, la de tots, la que es deixa acaronar...

aquest vent bufava anys enrrere com ho fa ara,
i ens recorre, a nosaltres, ja som bastant dignes
per a recórrer aquestos trets d’esperança amb tu,
vent immens, sol de solitud solejada i trista...

aquesta és la terra, de batec, de bategada,
de somriure’s al vent cada cop de mà amb vosaltres,
companyons de verd i cel, el profund eco de la mar ens acompanya
i deixa als nostres rostres les restes de la tempesta.

eixes fulles orejades per les nostres mans,
deixen a l’abast dels nostres somnis mils
d’estels blancs de gran carícia i lluita...

solcs, ribes, els drings dels mots volguts
que s’encaixen a aquesta vida de tendra remor,
vailets corrent, el rajar de la font,
el ritme de la bassa, tela amunt i avall,
aprenc de cada gest teu, poble;
i el meu cos que s’estremeix a cada cop,
a cada colp que treballa la teva immensa
i completa pell, ran dels somnis, de ma vida.
espere que vos agrade com a mi els vostres.